Aquest diumenge 21 de maig s’han celebrat les eleccions primàries per elegir el secretari general del PSOE. El partit ha estat dirigit per una gestora des de que l’octubre de l’any passat, durant la celebració del comitè federal, Pedro Sánchez va presentar la seva dimissió per falta de suports dins la seva pròpia executiva. Durant aquest any el partit ha tingut uns òrgans de direcció mancats de legitimitat i era necessari que es celebressin aquestes primàries per a que la militància pogués escollir el seu secretari general. La campanya ha estat marcada per un to agressiu i ple de retrets, especialment entre les dues principals candidatures. La majoria dels barons regionals i la vella guàrdia del partit donaven suport a la candidata andalusa Susana Díaz, però finalment Pedro Sánchez ha estat reelegit secretari general amb una mica més del 50 % dels vots. Els maldecaps per a Pedro Sánchez no han fet més que començar, haurà de cosir un partit profundament dividit, necessita un nou ideari polític que li permeti recuperar una gran part de l’electorat que ha perdut durant els últims anys degut a les seves polítiques, especialment durant la última etapa de Zapatero.

Però la crisi que pateix el partit socialista espanyol no és un cas aïllat. Partits històrics de la socialdemocràcia europea com el PASOK o el Partit Socialista francès estan a punt de desaparèixer. Hi ha dos moments històrics que marquen un abans i un després en els partits socialdemòcrates europeus. El primer és al 1945 després d’acabar la segona guerra mundial quan la socialdemocràcia europea, encapçalada pel Partit Socialdemòcrata Alemany, decideix abandonar el marxisme per acceptar que socialisme i democràcia eren compatibles amb l’economia de mercat i el capitalisme. En un moment en el qual Europa estava dividida per la guerra freda els partits de l’Europa occidental abandonen el socialisme per esdevenir neutrals als dos grans blocs. El segon moment crucial es durant la gestió de la crisis econòmica originada al 2007. Tots aquests partits socialdemòcrates han tingut posicions de govern durant la crisi i han aplicat unes polítiques liberals més pròpies dels partits conservadors que del seu propi ideari. Les reformes laborals i els rescats als grans propietaris del capital han empitjorat les condicions de vida de la majoria de la població i especialment del seu electorat, la classe treballadora.

El declivi de la socialdemocràcia europea

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *