Fa ràbia. Fa ràbia que aquells mateixos que a fi de comptes t’aboquen a una actitud impròpia i a una encara més impròpia forma d’actuar, siguin els que t’acabin acusant de forma absoluta i sense matisos possibles, d’allò que ells mateixos provoquen.
Perquè això ara? Doncs perquè sovint des de l’equip de govern s’acusa a determinats col·lectius i persones de ser uns simples i obtusos apòstols del no. Incapaços d’articular cap altra argumentació o plantejament que aquest de la sistemàtica negació.

Per exemple, fa un parell de setmanes es va publicar un article al voltant de les obres de la Plaça Catalunya titulat “els apòstols del no”, i he de confessar que llegint-lo vaig experimentar una paradoxal complicitat amb tot allò que s’hi deia. Perquè és cert que sota la inèrcia omnipresent d’un estat de coses inamovible i incontestable, totes aquelles organitzacions col·lectives i, totes aquelles persones amb genuïna voluntat de canvi i alternativa, ens hem “anat convertint” en una mena de protestants sistemàtics. I aquesta segurament és un situació atrapada que caldria replantejar-se molt seriosament si volem realment incidir en l’anhelat profund canvi d’una societat injusta i corrupte. És evident doncs, que encara que circumstancialment puguem arribar a coincidir en l’anàlisi d’una determinada situació, una cosa és buscar l’autocrítica constructiva i una altra molt diferent la sentència menyspreativa, la desqualificació marginativa. Massa sovint se’ns acusa despectivament d’ingenus, irrealistes i inconscients, i fins i tot se’ns humilia argumentant la nostra absoluta incapacitat per a comprendre i gestionar la complexitat del món real, és a dir, i a fi de comptes, del món que els mateixos acusadors estan defensant.
Doncs sí, fa ràbia, fa molta ràbia que t’ho neguin tot desconsiderant-te per sistema i que per postres t’acabin acusant de ser tu el pobre apòstol del no. Mal que mal, potser hauríem de tornar al “ingenu somiador”. Perdut per perdut, potser fora millor.
Per acabar, val a dir que és evident que a la Plaça Catalunya urgeix fer-hi alguna cosa, perquè la situació era certament del tot insostenible. Però compte, no caiguéssim en la trampa de fer-hi qualsevol cosa donat que qualsevol cosa serà millor que allò que hi havia. No és això!

SOBRE ELS APÒSTOLS DEL NO O ELS INGENUS SOMNIADORS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *